Aquest cap de setmana he viscut l’últim stage vivencial de la meva formació en Gestalt.
Costa explicar amb paraules què se sent quan tanques un procés que ha format part de la teva vida durant tres anys.
Potser perquè, en realitat, no sento que només hagi acabat una formació.
Sento que tanco una etapa molt important del meu camí.
Quan vaig començar aquesta aventura l’any 2023 a l’Institut Integratiu de Terrassa, pensava que aprendria una nova manera d’acompanyar les persones.
I sí, ho he fet.
Però avui m’adono que el més valuós no han estat les eines ni els continguts.
Ha estat tot el que aquest procés ha anat transformant dins meu.
Durant aquests tres anys hem compartit molt més que classes.
Hem compartit vida.
Un stage vivencial cada any.
Teatre.
Clown.
Sexualitat.
Moviment.
Silencis.
Abraçades.
Converses que encara avui ressonen dins meu.
Moments d’alegria.
Moments difícils.
Moments en què cadascú sostenia el seu propi procés mentre, sense adonar-se’n, també ajudava a sostenir el dels altres.
Hi ha experiències que no es poden explicar del tot.
Només es poden viure.
I aquesta n’ha estat una.
Una part molt important d’aquest camí han estat també els grups de Terrassa i Mataró.
Al llarg dels diferents stages ens hem anat retrobant una vegada i una altra.
Cada trobada era diferent.
Perquè nosaltres també érem diferents.
Cada any arribàvem amb una mica més de recorregut, una mica més de consciència i, sobretot, amb una confiança que s’havia anat construint lentament.
Fins al punt que aquells retrobaments acabaven tenint una sensació molt semblant a tornar a casa.
Potser això és una de les coses més boniques que m’emporto de la Gestalt.
Que el creixement personal no passa només dins teu.
També passa en la relació.
En la mirada de l’altre.
En sentir-te escoltat.
En poder mostrar-te tal com ets.
Ens hem vist créixer.
Ens hem vist emocionar.
Ens hem vist dubtar.
Ens hem vist caure i tornar-nos a aixecar.
I crec que tots hem deixat una petita empremta en el camí dels altres.
Aquest últim stage ha tingut, a més, un significat molt especial.
La cerimònia d’entrada a la comunitat gestaltista.
Confesso que la vaig viure amb molta emoció.
No perquè la senti com una meta.
Ni perquè un ritual o un títol defineixin qui soc.
Sinó perquè simbolitza alguna cosa molt més profunda.
El reconeixement d’un camí recorregut.
La responsabilitat de continuar caminant.
I el compromís d’acompanyar les persones des d’un lloc cada vegada més conscient, més honest i més humà.
Ara sí.
La formació ha arribat al seu final.
Ja he completat totes les hores d’acompanyament Gestalt requerides, les hores de supervisió i tots els tallers que formen part d’aquest recorregut.
Només queda entregar les memòries finals perquè aquest procés quedi també tancat administrativament i poder obtenir el títol avalat per l’AETG.
Però, sincerament, això avui és gairebé el de menys.
Perquè el més important no cap dins d’un diploma.
El més important és invisible.
És la manera com avui escolto.
La manera com miro les persones.
La manera com sostinc el silenci.
La manera com m’acosto al dolor, a la vulnerabilitat i també a l’alegria.
I, sobretot, la manera com he après a mirar-me a mi mateix.
Si fa tres anys m’haguessin preguntat què esperava trobar en aquesta formació, probablement hauria parlat de tècniques, recursos o coneixement.
Avui respondria una cosa molt diferent.
Diria que hi he trobat persones.
Vincles.
Mirades.
Presència.
I una manera d’entendre les relacions que ja forma part de mi.
Gràcies a totes les persones que han compartit aquest camí.
Als companys i companyes de la promoció 2023–2026 de l’Institut Integratiu de Terrassa.
Als grups de Terrassa i Mataró, amb qui hem compartit stages, tallers i tantes experiències que quedaran per sempre dins meu.
I també a totes les persones que, des de la facilitació, la supervisió i la seva pròpia humanitat, han fet possible aquest procés.
No crec que això sigui un final.
Més aviat sento que és un començament.
Un d’aquells que no fan soroll.
Però que canvien la manera com mires el món.
I, sobretot, la manera com decideixes caminar-hi.